Tradició vs modernitat

¿És necessari triar?

        No és gens estrany sentir als nostres majors afirmar “Els xiquets d’avui ja no juguen com als nostres temps”, i no els falta raó. Certament, els jocs han anat mecanitzant-se e implementant-se. Els nostres avantpassats podien divertir-se amb amb 4 pedres i ni això els feia falta. A dia d’avui pareix que si no tens la PlayStation5 i no jugues al Fortnite no pots ser feliç jugant.

Una situació complicada...

        Certament, la pandèmia no ha ajudat massa a millorar aquesta situació, amb el tema de la distancia social, el tancament dels parcs, confinaments i demés... Per la qual cosa, molts dels temes tractats a continuació, així com algunes de les propostes, requereixen d'una normalització prèvia de la situació, doncs davant la crisi sanitària, la via tecnològica ha sigut un salva conducte per a més d'un (per a mi el primer)

Generació de banda ampla

        No me s’oblidará mai aquesta expressió que la meva mestra de l'ULL, Judith de Fundamentos teóricos y didácticos de la motricidad utilitzà per referir-se a les noves generacions “Los niños de hoy en día son la generación de banda ancha” o allò que és el mateix, són individus connectats a la xarxa (a voltes inclús dependents d’aquesta) entre els quals els problemes d’obesitat infantil són cada volta més freqüents. Una expressió amb la que francament estic d’acord, i més després de les pràctiques, i la qual deuria començar a solucionar-se des de l’escola. 

L’OMS recomana un mínim de 60 minuts diaris d’esport per als nens i nenes menors de 17 anys. L’escola només dona dos-tres sessions d’uns 45 minuts, els quals moltes voltes ni tan sols s’aprofiten com cal. Però no es aquest el tema que ens concern.

Before or now?

        Fet aquest xicotet incís, reprenem el fil principal. ¿Què és millor, jugar com tota la vida, o jugar com es fa a dia d’avui? Depén de a qui li preguntem, ¿no?. Des d’un punt de vista merament lúdic, la gent més major, gent fora de la generació millennial, ens dirà que el que fan ara els nens no és jugar, no és divertit, i que no entenen com algú pot trobar diversió a una pantalla (recorde de fet a ma uela dient-me contínuament “esque estàs todo el día enganchado a la GAMBO”). Tot el contrari al que probablement ocórrega si ferem aquesta mateixa pregunta a gent jove, especialment a gent criada a la ciutat, doncs als pobles la tradició de jugar al carrer s’ha aferrat un poc més a la vida. D’ací doncs podem extraure l’altre factor determinant “Depén d’on ho preguntem”.

        En allò personal, he viscut un poc aquesta transició, i he de dir què, lúdicament, els dos m’han plenat i amb ambdós he gaudit i he fet bones amistats, tant en físic com a la xarxa.

        Però recordem que som futurs docents (o educadors/educadores com proposa la vinent llei educativa). El nostre punt de vista deu anar més enllà que la simple visió lúdica de les activitats. Si a banda del factor lúdic, afegim el factor salut (i no sols física, si no també socioafectiva) en aquest cas, sí tenim una clara guanyadora: LA TRADICIÓ.

Sí, la tecnologia s’ha engolit la tradició.  

        En efecte, com bé havíem comentat, el bot generacional ha deixat en l’oblit imatges com les primeres, brindant-nos imatges com les següents on els xiquets i xiquetes, o bé no es menejen però, almenys socialitzen en físic (no oblidem que molts videojocs també tenen opció multijugador via connexió local) o socialitzen directament a partir de la pantalla.

        Açò porta a diversos problemes. Per una banda, com ja havíem comentat, problemes a nivell salut. L’ésser humà necessita de l’activitat física per contribuir a un bon desenvolupament, pel que a nivell físic ens referim. Habilitats motrius de les més bàsiques, com la força, fins a les més complexes, com la coordinació, requereixen de la pràctica esportiva per desenvolupar-se. A més, una baixa condició física de nen, du molts problemes físics d’adult (debilitat muscular, lesions...). I no sols a nivell físic, també a nivell social. Un nen o nena acostumat a socialitzar a través d’una pantalla, molt probablement presentarà problemes d’introversió i dificultats el dia de demà al tenir que enfrontar-se a situacions de socialització en les quals no es trobe protegit o protegida per la pantalla.

El remei

        El remei no es gens senzill d’aplicar, d’una banda tenim la vida moderna. Una vida d’estrès en la qual allò important no es que el nen o la nena jugue, si no apuntar-lo a mil i una activitats extraescolars per construir “supernens i supernenes” que siguen octilingües, Einsteins, Curies i si poden un CR7 en miniatura. Això, o li compre al meu fill o filla la PS68 amb el Fortnite temporda 784 i el tinc a casa “torbat” i callat, moltes voltes perquè la vida adulta no permet als pares portar als seus fills o filles al parc i, a no se que es visca en un poble, el carrer no sol ser propici tampoc per jugar.

        On queda el joc en aquesta equació? Val, l’esport/l’activitat física si es troba, o pot trobar-se present, però el joc es veu reduït a la mínima expressió, l’escola, i no sempre.

        Per aquest motiu, com a futur docent, crec que el joc ha de ser la base al voltant de la qual girarà la meva programació, entre altres coses, per la gran càrrega pedagògica que presenta. Doncs és tracta de reduir l’esport a allò mínim: moure’s, socialitzar i divertir-se. I els jocs tradicionals, per norma, compleixen perfectament amb aquest 3 requisits.

        Açò no vol dir que el joc tecnològic no tinga una cabuda dins de la meva aula (entenent aula no sols com a l’espai físic de l’escola, sinó qualsevol entorn físic o virtual al qual treballem), però considere que amb el poc temps que tenim els mestres d’educació física per “menejar” als i les alumnes, no deuríem desaprofitar-lo amb activitats d’una baixa implicació física.

        Però tampoc hem de demonitzar els jocs tecnològics, o els videojocs. Crec que tot es positiu dintre d’un equilibri. Podem potenciar altres habilitats igual d’importants com el moviment en els nostres nens i nenes a partir de la creació d’un servidor comú per a la nostra classe, com pot ser un servidor de Minecraft, on, de forma virtual, els i les alumnes puguen gaudir d’aventures o de simplement crear i passar una bona estona amb els seus companys i companyes fomentant així un desenvolupament afectiu i en valors.

        En conclusió, com a futurs docents crec que no hem de desaprofitar cap de les oportunitats i ferramentes de les quals disposem, independentment de quin siga el seu origen, son totes igual de vàlides, allò que realment importa és QUIN US PENSEM FER.